FINISHERS A HAWAI!!!!!!

El dia començava a les 4 del matí, quan sonava el despertador. Havíem d’esmorzar una miqueta i anar tirant cap al Pier, a on ens marcarien el dorsal als braços, tot un ritual, doncs tenien uns tampons amb els números i ens anaven marcant un per un, i si no quedava ben negre, a repassar-ho amb un edding, amb la calma... després a anar a fer l’últim repàs a la bici (que ja havíem deixat el dia anterior), que no estigui punxada ni cap cosa estranya i endavant, a posar-se en Sailfish Furious i esperar que donin la sortida.
La veritat, tot molt americà, els militars fent acrobàcies amb els paracaigudes, l’himne nacional a tota pastilla... i l’hora de la veritat, la sortida dels pros, nosaltres ens ho miràvem des de no gaire lluny i posava la pell de gallina. La gent ja estava nerviosa, estàvem la majoria dins de l’aigua, esperant la sortida i encara quedaven 15 minuts. Ens vam mirar amb el Santa i sense dir res ja ens vam entendre, quina d’hòsties que ens esperaven!!! Estàvem allà aguantant com podíem i començant a gastar energies, empentes, cops de colze, patades, la gent nerviosa... però si encara quedaven 10 minuts!!! I ens esperaven més de 9 hores per endavant!!! Però tots els que estàvem aquí tenim ambició i som molt competitius i no perdonem ni un metre, ja se sap...
Ja està, ara si, ara es el nostre moment, aquest moment pel qual hem lluitat hores i hores, hem entrenat sota la pluja, amb vent, amb 35 graus, sense dinar... però aquí tenim la recompensa, amb els millors del món... reben hòsties per tot arreu!!! No avançàvem ni un metre que no rebéssim un cop de colze, una patadeta, un cop de taula de surf (ens ajudaven a guiar-nos), un cop de puny. Ara començàvem a pensar que potser no havia valgut la pena ser tant endavant, però ja era massa tard, rebíem per tot arreu, fins a la boia de gir (més o menys als 1.800 metres, feies un triangle invertit) no vam poder nedar, nedar com diu la pròpia paraula: “nedar” i no “avançar de qualsevol manera per l’aigua”. Cap als 2.000 metres jo ja perdia el gorro, l’agafava i me’l posava a dins del Sailfish (almenys per tenir un record) i continuava nedant amb no gaires bones sensacions. Al final sortia amb 1:03:07, pitjor de l’esperat, però estem al Campionat del Món i estar aquí ja es un premi, no? (és el recurs fàcil, però a nosaltres no ens serveix). I el Santa? On deu ser? Doncs estava assegut just davant meu lluitant amb el top Orca per acabar-se’l de posar, havia sortit amb 1:03:59, però ja sortia de la caseta on ens canviàvem davant meu (doncs si, sóc un encantat en les transicions), total que dos amics de Manresa, companys d’equip, sortíem junts de boxes amb la bici al costat, i fins aquí hem arribat... al Santa se li escapa la bici de la mà al sortir de boxes i li cau per terra, com que jo anava immediatament darrera, la meva Scott Plasma, passa per sobre de la seva Specialized Transition i em quedo tant ample, miro enrere, veig que l’aixeca i està tot bé, doncs a pedalar fort, que ara ve el meu fort.
El primer tram de la bici era ràpid, i a més el tros amb més públic. Això feia que t’emocionessis més del compte i potser anessis un pèl més ràpid, però estem a Hawaii i hem vingut aquí a gaudir del moment!! Després del bucle per Palani Road i Kuakini Highway (noms simpàtics tots ells) enfilem per la Queen Ka’Ahumanu Highway (Quenn K pels amics) direcció cap a Hawi, uns 80 kms que es farien bastant ràpids, a excepció de la pujada d’uns 5 kms que tendien a pujar bastant fins al punt de gir (turn-around). En aquest punt jo portava una mitjana d’uns 36’5 km/h, i volia arribar a 36 a boxes, (si, si, l’important és acabar, ja ho sabem... ja!) i com que pensava que la tornada era ràpida creia que ho tenia bé... jajaja!! Ràpida, dic, jajaja!!! Es va començar a girar un vent de cara que feia que la mitja anés baixant irremeiablement... 36, 35’8, 35’5, 35’2, 35... va, aviam si aguantem els 35... a pedalar fort!!! A tot això els megatobogans se succeïen un darrera l’altra i el vent continuava, i m’anaven passant “bèsties pardes” amb bici, i jo creia que anava bé, ja que vaig passar algun pro i tot (i no qualsevol, un tal Sergio Marques us sona?), però la mitja anava baixant: 34’8, 34’5... d’aquí no passo!! I efectivament, d’aquí no vaig passar, vaig arribar a boxes amb 34’5 de mitja, 5:11:37!!!
I el Santa va tenir el mateix problema, però multiplicat per cinc: va arribar a Hawi a una mitja de 36 i la tornada se li va fer eterna; el vent, el calor, la xafogor, tot sumat va fer que no pogués pedalar amb força i que en aquests aprox. 80 kms de tornada perdés més de 20 minuts respecte al temps que havia fet jo. Al final li va sortir un parcial de 5:34:32 a una mitja de 31’7.
I així començàvem la marató, jo amb uns 23 minuts d’avantatge sobre el Santa, però els dos amb la possibilitat de baixar de 10 hores a Hawaii (que sí, que sí... que acabar... i tal i tal). La bici ens havia desgastat molt a tots (i quan dic a tots és a tots), tant que al kilòmetre 25 passem a un tio bastant alt, que semblava... no semblava, ERA Ain Alar Juhanson, (millor parcial en bici de l’any passat i guanyador dos anys de l’IM de Lanzarote) que estava caminant el pobre!!! El calor era insuportable, la humitat, el desgast de la bici... el tros que fèiem per Alii Drive era el que es feia més còmode (per utilitzar alguna paraula), ja que era on hi havia tot el públic, però a la que encaràvem per la Queen K cap a l’Energy Lab (un Laboratori amb plaques solars gegantines on la temperatura s’enfilava dos o tres graus més) la cursa començava el tros més dur, a on jugava més la força mental que res més. A tot això, mentres m’estic enrotllant, el Santa ja m’havia retallat 10 minuts en 20 kms. També estava patint igual que jo i que tothom, però tots sabem que és un superclasse corrents i quan es posa a apretar no hi ha qui el pari!! Total, que després de 40 kms, ja només quedava la baixada per Palani, encarar Kuakini i entrar a meta per Alii Drive, jo ja no podia més el turmell m’estava a punt de petar i només pensava en arribar. A última hora em passen dos esprintant, un arriba bé però l’altre cau a terra, es torna a aixecar i torna a caure, descoordinat de moviments, moments èpics dels que surten per la TV, jo amb el meu ritme tortuga l’acabo avançant mentre torna a caure a terra (no em quedat que l’important és acabar???). Arribo, creuo la meta: 9:57:49 (marató fluixa de 3:34:23), èxtasi, ho he aconseguit... i el Santa? Doncs arriba just darrera meu: 9:58:34, amb un parcial fantàstic de 3:12:36, que tenint en compte que la majoria dels pros han fet més de 3 hores, i la duresa del circuit (no és gens pla) és tot un “marcón”.
Just arribar intercanviem impressions amb el Santa, cansats però no necessitem assistència mèdica, només veure a la Cèlia i la Núria, menjar una pizza, una cerveseta i un gelatet. Estem contents però sabem que ho podíem haver fet millor, però ja hem quedat que aquí l’important és acabar, no? Qui sap, potser un altre any...